33/20

21 març

O no sé fer correctament la cerca al Google, o arrencar-se les canes és  tan greu que més val no saber-ne les conseqüències. En tot cas, per “arrencar-se les canes” només m’apareix aquest dilema que planteja @pocmoderna al seu twitter. Deixem-ho aquí, doncs. O no. No pot ser que no aparegui res més al Google. No em rendeixo. Busco al diccionari i sí, ja ho tinc. No és que la xarxa no en vulgui parlar de les canes, sinó que en català no se’n diu així. Són els CABELLS BLANCS.

Tornant al què ens ocupa, la qüestió real és que cada dia tinc més cabells blancs. Al principi en detectava un de tant en tant, però l’altre dia vaig seure a la taula, amb un mirall d’augment, i llum natural, i allò va ser un festival. Un, dos, tres, i arrenco que arrencaràs… No els vaig comptar, però me’n vaig desfer com que es treu de sobre els problemes o els disgustos. Perquè és per això que en tinc. Per l’estrès, els disgustos, podríem afegir potser una manca de vitamines, no ho nego… Envelliment? Bé, no es pot dir que als meus 33 anys comenci a ser vella però ja he deixat enrere els meus moments de joventut total, on cos i esperit anaven de la mà.

Avui, l’edat, el cos, la pell, el cabell em mostren el pas del temps… No em desagrada, tot i que m’he convertit en target de cremetes per les arrugues i altres tractament que més d’una deu pensar que faig tard! La ment, bé, la ment, el pensament… van una mica esbojarrats, siguem sincers… Però l’experiència viscuda i el grau de maduració adquirida es noten. Per sort! Perquè sense aquests moments de seny, seria molt complicat notar com el cos i la ment  van cap a un cantó, i el moment vital cap a un altre. Tinc 33 anys però em veig obligada a sobreviure com faria una persona de 20, que estudia i es guanya quatre calerons fent petites feinetes que no li representen res més que una setmanada.

“Els joves d’avui en dia sou tous”

Va dir la mare d’una amiga meva a la seva filla. Els joves ens hem trobat al carrer d’un dia per l’altre, perdent sou i en conseqüència, molts, la independència. Els joves hem vist com de néixer i créixer entre coixins i cotons, de construir lliurement el nostre camí, hem topat amb el mur infranquejable de la crisi que duu el rètol lluminós de “NENS, TORNEU-VOS-EN A CASA I COMENCEU DE NOU”.

Començar de nou, i a marxes forçades. Déu-n’hi-do! Ho farem, segur. Però cal endurir aquesta pell suau que ens envoltava. Per sort ja em sembla detectar els primers signes d’una nova musculatura que m’ajudi a viure plenament en l’edat que tinc.

Anuncis

Una resposta to “33/20”

  1. Noemí 21 Març 2013 a 17:06 #

    És cert, som més tous que els nostres predecessors! Deu ser això de la “societat líquida”, que ens fa a tots una mica de “blandiblu”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: