33/20

21 març

O no sé fer correctament la cerca al Google, o arrencar-se les canes és  tan greu que més val no saber-ne les conseqüències. En tot cas, per “arrencar-se les canes” només m’apareix aquest dilema que planteja @pocmoderna al seu twitter. Deixem-ho aquí, doncs. O no. No pot ser que no aparegui res més al Google. No em rendeixo. Busco al diccionari i sí, ja ho tinc. No és que la xarxa no en vulgui parlar de les canes, sinó que en català no se’n diu així. Són els CABELLS BLANCS.

Tornant al què ens ocupa, la qüestió real és que cada dia tinc més cabells blancs. Al principi en detectava un de tant en tant, però l’altre dia vaig seure a la taula, amb un mirall d’augment, i llum natural, i allò va ser un festival. Un, dos, tres, i arrenco que arrencaràs… No els vaig comptar, però me’n vaig desfer com que es treu de sobre els problemes o els disgustos. Perquè és per això que en tinc. Per l’estrès, els disgustos, podríem afegir potser una manca de vitamines, no ho nego… Envelliment? Bé, no es pot dir que als meus 33 anys comenci a ser vella però ja he deixat enrere els meus moments de joventut total, on cos i esperit anaven de la mà.

Avui, l’edat, el cos, la pell, el cabell em mostren el pas del temps… No em desagrada, tot i que m’he convertit en target de cremetes per les arrugues i altres tractament que més d’una deu pensar que faig tard! La ment, bé, la ment, el pensament… van una mica esbojarrats, siguem sincers… Però l’experiència viscuda i el grau de maduració adquirida es noten. Per sort! Perquè sense aquests moments de seny, seria molt complicat notar com el cos i la ment  van cap a un cantó, i el moment vital cap a un altre. Tinc 33 anys però em veig obligada a sobreviure com faria una persona de 20, que estudia i es guanya quatre calerons fent petites feinetes que no li representen res més que una setmanada.

“Els joves d’avui en dia sou tous”

Va dir la mare d’una amiga meva a la seva filla. Els joves ens hem trobat al carrer d’un dia per l’altre, perdent sou i en conseqüència, molts, la independència. Els joves hem vist com de néixer i créixer entre coixins i cotons, de construir lliurement el nostre camí, hem topat amb el mur infranquejable de la crisi que duu el rètol lluminós de “NENS, TORNEU-VOS-EN A CASA I COMENCEU DE NOU”.

Començar de nou, i a marxes forçades. Déu-n’hi-do! Ho farem, segur. Però cal endurir aquesta pell suau que ens envoltava. Per sort ja em sembla detectar els primers signes d’una nova musculatura que m’ajudi a viure plenament en l’edat que tinc.

El cinema o la vida (“La délicatesse” de David i Stéphane Foenkinos)

10 ag.

La Nathalie (Audrey Tautou) és una noia jove que perd el seu marit en un accident. Per tal de superar-ho, es concentra al 100% en la seva feina. Passen els anys, i el seu esforç a l’empresa es veu recompensat per un ascens que la permetrà dirigir un equip de sis persones. Entre elles, es troba en Markus Lundl, un home gros, que no gras, que es troba en el lloc i en el moment adequats. La Nathalie comença a sentir que ha de fer un pas més, i en un moment d’alienació transitòria, s’aixeca de la cadira, s’apropa al Markus, i li planta un petó a la boca que deixa el pobre noi estupefacte.

“És com si Liechtenstein sortís amb els Estats Units”.

El Markus està confús. No sap què està passant. No entén perquè, de cop i volta, la seva cap, la dona més bella de tota l’oficina, li ha fet un petó, i a més, dies després, el convida al teatre. És com si Liechtenstein sortís amb els Estats Units, no té sentit. Ell és un home senzill, amb una calvície incipient, poc presumit i molt sensible, que s’espanta quan s’adona que s’està enamorant.

 Tots ens hem enamorat d’un Markus Lundl

Més enllà de què sigueu homes o dones, tots ens hem enamorat d’una persona com en Markus. Algú que desprèn aquesta delicadesa interior. Algú que sap comportar-se de manera exquisida en cada moment. Algú que no vol portar problemes però que tampoc es deixa trepitjar. Algú que malgrat saber-se anodí respecte els altres es reivindica com a la persona que és, amb tota la seva autenticitat.

 Delicadesa elevada

Malgrat la imatge de franceseta perfecta que cansa una mica, Audrey Tautou continua desprenent aquesta delicadesa d’eterna Amélie que segueix seduint públic i pantalla. François Damiens interpreta a Markus Lundl, un personatge que es comporta amb delicadesa gairebé irreal. Uns moments precisos, unes imatges precioses, que et fan  plorar, i et fan riure. Una història que no et destrossa, ni t’ensucra, sinó que amb tota la delicadesa del món t’explica que en el moment més  inesperat, tot és possible, i ens en podem sortir.

Planificar l’estiu

6 ag.

De vegades fem una mirada a les properes setmanes, especialment a l’estiu, i mirem de fer una planificació més o menys acurada del què farem. Sortides, sopars, aquella visita que sempre ens fa mandra i que ara a l’estiu ja no tenim excusa, exposicions, platja o muntanya… També tenim temps per endreçar la casa, pintar aquella habitació o posar en ordre  tots els emails i les fotos que hem acumulat durant l’any.

Fa unes setmanes vaig fer una petita previsió del què faria aquests dies d’estiu. Estaria sola a casa una amiga tenint cura de les seves gates mentre ella estigués de viatge. Vaig imaginar que passaria aquests dies aprofitant l’oferta cultural de Barcelona però, sobretot, que utilitzaria la tranquil·litat de la soledat per treballar. Volia treballar sense interrupcions, buscar la inspiració i la motivació a hores intempestives, si calia. M’era igual dinar a les quatre o sopar a mitjanit si això permetia aprofundir en el munt de feina que tinc acumulada i que em pesa com la més gran de les lloses.

 Puc desconnectar?

Volia, pensava, imaginava… però res. L’estiu és època de vacances, de trencar rutines, de desconnectar. Això pot semblar evident per la persona que treballa tot l’any, però què passa amb les qui estem a l’atur? Hem de fer vacances, nosaltres, entenent-les com a un moment per a desconnectar? O no ens podem permetre ni aquest luxe i hem de persistir en la nostra cerca i en la nostra activitat diària.

Per ara, observo que l’estiu m’obliga a fer vacances, perquè la calor m’atrofia el cervell i m’impedeix fer massa més del què faig. Volia fer moltes coses però no trobo la manera d’implantar una rutina enmig d’aquesta acumulació de migdiades i mandres xopes de suor.

Sortir de casa

Biblioteca Jaume Fuster, a la plaça Lesseps de Barcelona

Tot i així, després de dies instal·lada en aquesta apatia estival, he aconseguit marcar-me uns límits que avui mateix he posat en pràctica i que sé que funcionarà: anar a la biblioteca. Quin gran espai les biblioteques! Tenen connexió wifi gratuïta, llum natural, aire condicionat, i un món de llibres, pel·lícules i cds al nostre abast. Però a part d’això, ofereixen un espai comú però tranquil per a treballar. I quan decideixes anar a la biblioteca, has d’establir un motiu, un objectiu… No hi vas per a no fer res… I aquest motiu es tradueix generalment i amb una mica de sort en temps aprofitat, en temps gaudit i en un somriure de satisfacció als llavis.

Tinc una altra idea al calaix!

3 maig

És del tot cert que quan realment t’hi poses, les coses surten soles o si més no tot sembla més fàcil. M’explicaré. Si heu llegit el meu darrer post sabreu que tinc una idea de projecte audiovisual. Fa setmanes que hi dono voltes i que la treballo.  Amb aquesta dinàmica de treball, el passat dia de Sant Jordi vaig fer sorgir una altra idea que tenia guardada al calaix.

Tot va començar, doncs, la tarda de la diada de Sant Jordi. Amb la Cristina, molt bona amiga de la facultat, vam passejar al voltant de la Plaça Catalunya a la recerca del millor llibre. Aviat, però, la multitud es va fer insuportable i vam decidir refugiar-nos en algun lloc per prendre alguna cosa. Passant per carrer Bergara vam entrar a l’hotel Pulitzer. Ja hi havia anat. Tenen un bar molt agradable amb sofàs de pell blanca o butaques marrons i taules de fusta massissa. I ara he descobert, Cris, que tenen una terrassa que farà les delícies del nostre estiu! En un entorn tan confortable i que inspira una conversa a veu baixa i relaxada, ben diferent als bars del Raval on solíem anar després de classe, vam començar a parlar de feina.

La Cristina té feina en una productora de documentals. És d’aquelles persones ultra preparades amb dues carreres, dos màsters i la noia segueix estudiant. La seva formació i la seva experiència laboral fan que la seva opinió sigui imprescindible a l’hora de desenvolupar qualsevol idea. Què millor que dues amigues parlant de feina, pròpia, i per fer plegades… Li vaig comentar per sobre la meva idea, però encara estava massa poc desenvolupada com per treure’n massa profit. En canvi, una mica per casualitat, vaig rescatar una idea que tenia al calaix, sobre un programa de televisió, pensat des de fa temps amb la meva amiga i ex-companya de feina Noemí. La Cris va canviar de cara, va aixecar la mirada, i es va posar a donar-hi voltes ràpidament. Això està molt bé, Àlia! I podem fer…

Quina sensació més maca. Jo tornava a somriure per fora i a sentir-me entusiasmada per dintre. Ella s’incloïa en el projecte d’una manera molt sincera i altruïsta. I jo d’aquella conversa en treia una altra motivació per endur-me cap a casa i llevar-me l’endemà pensant que tinc molta feina a fer. Fa anys que guardo escrits, idees que vaig agafant al vol per aquí i per allà. Ara sé per què!

Tinc una idea!

2 maig

Fa més de dos anys que les meves tasques al Departament de Continguts de la productora on treballava van finalitzar. Després vaig seguir treballant a la productora fent  d’administrativa fins que l’empresa va tancar. D’ençà aleshores he col·laborat en alguns llocs redactant continguts de pàgines web, cosa que he descobert que m’encanta  i per la qual cosa m’estic formant per si mai m’hi puc dedicar professionalment. Tot i així, segueixo sent una comunicòloga audiovisual i malgrat la crisi encara crec en la importància de la creació en aquest sector. Tant hi crec, que per fí, després de tot aquest temps allunyada de l’audiovisual, tinc una idea per a un projecte!

Fins ara m’inspirava en coses que em passaven, però sobretot en coses que veia al carrer, obtenint d’aquesta manera un gran sentit de l’observació. Ara, però, m’he centrat en el què he trobat a casa. Quan en una casa  el televisor no té tdt, les converses donen per molt, i què millor que estones de converses entre dos, tres o quatre per enganxar una idea al vol! La tinc. Ràpidament es va apoderar del meu cap, primer en un racó, després es va prendre tot el lloc que li va fer falta perquè me la prengués seriosament. I així ho vaig fer.

Queda clar que les xerrades donen per a molt, i va ser en el transcurs d’una d’elles en què vaig posar paraules a aquesta idea. M’agradaria fer això. Què et sembla? Li vaig preguntar al meu amic amb qui dinava. Per què no…? Va respondre. Em  sembla una molt bona idea, Àlia, de debò. Si vols, t’ajudo.

La conversa va quedar relegada a aquesta idea, a donar-l’hi les primeres voltes, i mentre hi pensàvem i en parlàvem, somrèiem, i ens animàvem. De cop i volta, entre dues persones, un pensament es va transformar en un desig de portar-lo a terme, amparada amb un elevat estat d’ànim. Vam quedar que ho intentariem.

L’endemà, em vaig despertar amb la idea al cap. Vaig buscar una llibreta i un bolígraf, i me’ls vaig posar a la bossa de mà. No se sap mai d’on pots treure la inspiració. Ja està, em vaig adonar de seguida que alguna cosa havia canviat en mi. Tenia un objectiu! I quan tens un objectiu, saps a què dedicar-te, on concentrar aquelles horetes que et sobren a diari i que no saps com aprofitar. La idea, la idea, la idea. Les horetes que tinc són per ella.

Amb l’objectiu clar, ara només cal establir reunions de feina, marcar un calendari i a treballar!

Els continguts televisius més frescos

8 abr.
A falta d’oportunitats per anar a l’edició d’enguany del MipTV de Canes, em conformo amb la lectura del reportatge que signa Àlex Gutiérrez M. a l’Ara d’avui (8 d’abril de 2012, núm.492). L’article, publicat a la secció de “Mèdia”, es titula: “Canes assenyala la televisió més fresca del món”. El subtítol diu així: “La consultora Wit presenta a la fira MipTV els programes que marquen tendència”. Voleu saber quins són?

Gutiérrez explica que la consultora Wit elabora cada any aquesta ” llista de programes que es converteix en referència i que assenyala quins espais recullen les tendències socials actuals. Voluntats d’evasió, xous de supervivència i realities sentimentals són alguns dels formats que marquen la pauta”. Anem al gra, doncs.

A Israel van més enllà de ¿Quién quiere casarse con mi hijo? fent que sigui el poble sencer qui triï el millor pretendent per a la persona concursant.  Al Japó segueixen amb una televisió tant esbojarrada com sempre (bé, com la que ens arriba que veuen al país nipó, a través de seqüències magnífiques com la de “Lost in Translation”, de Sofia Coppola; o amb l’emissió del gran “Humor Amarrillo” que emetia Tele 5 els diumenges al migdia).  Holanda toca la fibra amb un programa on un coach acompanya els nens a visitar els seus pares a la presó. La BBC s’embranca en un experiment sociològic on barregen persones de diferents ètnies per a fer-ne notar tant les semblances com les diferències però sota un mateix denominador comú, la nacionalitat britànica. Als Estats Units premien la grisos, la normalitat. Si et surts de la norma, “del montón” com diem quan la majoria de nosaltres definim la nostra bellesa, perds. A no sé quin altre país, les parelles concursen per aconseguir que un d’ells s’aprimi sota les ordres de l’altre, que li farà d’entrenador personal, tot per aconseguir un premi que s’estableix en funció dels quilos perduts…

En fí, no vull seguir més, de debò. Si hem de veure com els nostres veïns trien les nostres parelles; i confirmar que al Japó, en qüestió d’entreteniment, no hi toquen; a més de patir veient per  televisió a nens visitant els seus pares a la presó; i restar a l’espera de com funciona l’enèssim experiment sociològic que prova de fer una cadena de televisió (recordo que així es va qualificar la primera edició de “Gran Hermano”); i adonar-nos que ara el què es premia és passar desapercebut; i aprimar-nos no per salut, sinó per diners, o una bateria de cuina, o vés a saber per a què… més val que apaguem la televisió i agafem un bon llibre.

D’acord! No vull fer demagògia, però és que tot plegat convida a reflexionar-hi, no? Com a mínim, els programes de zàpping com l'”APM?” tenen la continuïtat assegurada amb tots els continguts que els ve a sobre. Però de l'”APM?” tampoc no viurem eternament. Cal repensar els continguts televisius. Tant aquells que demana l’audiència com els que les cadenes ens ofereixen.

La urbanitat a Twitter

8 abr.

De moment retuitejo, alguna cosa publico i de vegades cito a algú. Poca cosa més. Segueixo més que no pas genero, però no està de més saber les regles del joc, publicades a la Vanguardia digital d’avui.

La urbanitat a Twitter.

 

Preveure el futur

4 abr.
En l’època en què vivim, plena a vessar d’incerteses econòmiques i socials, és fa més que difícil preveure el futur, especialment en l’àmbit laboral. No obstant, hi ha certes persones que ho fan, més bé o més malament, això tant se val. Em refereixo a aquelles persones que tiren o llegeixen les cartes del Tarot. Mai abans no m’havia fet tirar les cartes, però el passat 17 de març, en el marc de l’Spiritual Dance Festival, m’ho van fer. Aquest és el resultat.

Sense demanar sobre quin tema volia que em tirés les cartes, la Maite, que és així com es diu la dona que m’ho va fer, va centrar la tirada en el tema de la feina. Segons ella, aquell tema és el què orquestrava la meva vida, en aquells moments. Els meus pares, o amics, han fet servir aquest primer argument per a restar importància a la coincidència. És cert, hi ha més de cinc milions d’aturats en tot l’estat espanyol. Tot i així, que la tirada anés dedicada a aquest tema em va tocar la fibra, per dir-ho d’alguna manera.

Intentant fer servir paraules seves, la Maite em va dir: “Estàs anant molt a poc a poc, però no pateixis, que vas per bon camí i ben aviat obtindràs una recompensa. Falta poc per aconseguir aquesta estabilitat emocional i laboral. Hi haurà una persona jove, un home, que t’ajudarà d’alguna manera, oferint-te una feina, possiblement. Veig una altra persona, un home força més gran que tu, que t’ajudarà en aquest procés, et guiarà, com si fos un mentor. També apareix una dona, més gran que tu, que possiblement serà una cap teva, amb qui et portaràs molt malament però et sabràs imposar i ho arreglaràs. Aquesta feina serà de l’àmbit de la comunicació.”

Aquestes van ser, bàsicament, les seves paraules. Efectivament, el meu entorn laboral és el de la comunicació. No en va sóc llicenciada en Comunicació Audiovisual! Per la resta, és evident que quan trobi feina estaré molt millor. En quant a les persones a qui fa referència, aquí si que em vaig adonar  en què consisteix fer-se tirar les cartes. La “tarotista” llegeix les cartes, i un mateix no para de buscar interiorment com pot lligar el què li estan dient. Qui serà aquest home jove? Aquest més gran podria ser aquell? Quines poques ganes de trobar-me amb una superior poc agradable, per dir-ho finament… El meu cap va començar a donar mil voltes intentant encaixar totes les peces, fins que vaig apartar la meva atenció de les paraules de la Maite, per tal de seguir amb el què estava fent abans de la tirada.

Dies després de tant en tant encara hi penso. Jugo a imaginar quines són aquestes persones. M’agrada pensar que ho estic fent bé… però això no vol dir que no toqui de peus a terra. La previsió que em va fer la Maite no sé si serà certa o falsa, si s’acomplirà o no, però malgrat que estigui ficada de ple en el meu propi procés de recerca de feina, les seves paraules, que tant recordo, pot ser que m’ajudin a donar una petita empenta en els meus ànims. Per què no? No puc dir si crec o no en el tarot. Només puc afirmar que de vegades les coses que et diuen altres persones t’ajuden a obrir els ulls. Qui sap què passarà?

El Padrí

2 abr.

Aquesta darrera setmana ha estat notícia per partida doble l’excel·lent film de Francis Ford Coppola: El Padrí. Tal i com titula Xavi Serra en el seu article de l’Ara (01/04/2012), El Padrí ‘El capo di tutti capi’ Fa 40 anys. L’article (accessible per Internet pels usuaris de l’Ara Premium) explica curiositats de la gènesi del projecte. Citaré les que m’han cridat l’atenció.

Qualificada com una de les millors pel·lícules de la història del cinema, amb un munt d’escenes que formen part del nostre imaginari cinèfil, el film va tenir una preparació complicada. Segons Xavi Serra, “Francis Ford Coppola va ser el director escollit per dirigir-la, però només després que Peter Bogdanovich o Sergio Leone rebutgessin el projecte. L’estudi no les tenia totes amb Coppola: tenia un currículum curt i sense cap èxit. Per si això no fos prou, Coppola va rebutjar d’entrada la proposta. Li semblava un film massa convencional, un retrocés en la seva carrera i un compromís de la seva integritat com a artista. A més, no volia contribuir a la glorificació de l’imaginari italo-americà més estereotipat.”

La jugada, al director, li va sortir rodona, perquè va cobrar un sou irrisori de 50.000$, però amb l’èxit de taquilla, va acabar rebent un percentatge de la recaptació que el va convertir en milionari. “El Padrí es va convertir en un èxit brutal, va superar Allò que el vent s’endugué com a pel·lícula més taquillera de la història, i va ser pionera a exhibir-se simultàniament en centenars de sales.”

Precisament El Padrí va ser el film amb què el recentment inaugurat Paramount Channel va iniciar les seves emissions. Els cinèfils de l’estat espanyol tenim la sort de comptar amb un altre canal on la programació estarà constituïda estríctament per pel·lícules i programes i documentals relacionats amb el setè art. El canal se suma a la Sexta 3 i a les desenes de canals de cinema que tenim al nostre abast amb les diferents plataformes televisives, com el Canal Plus, l’Imagenio…

Per un motiu o un altre, El Padrí és d’aquells films que de tant en tant tots hauríem de tornar a veure. El cinema actual beu directament d’aquest film, que ha suposat la construcció d’un cànon cinematogràfic a partir de la seva estrena, tal i com també apuntava l’autor de l’article. Jo vaig veure el film fa masses anys, i per obligació com a exercici a la facultat. Em cal fer-ne un revisionat urgent. Tot sigui per a regalar-me una magnífica tarda de cinema.

Atendre

1 abr.
El passat 17 de març es va celebrar la tercera edició de l’Spiritual Dance Festival, un festival d’un dia de durada on es fan tallers i dinàmiques de dansa on s’uneix el moviment del cos amb el benestar espiritual. Sense entrar en consideracions sobre el concepte “espiritual”, simplement es tracta de tenir ganes de ballar i de passar-s’ho bé, sense necessitat d’un ambient de nit, amb alcohol i fum als pulmons…

Un bon amic meu organitza aquest festival, i jo l’ajudo, el dia del festival, a la taquilla. En la darrera edició, vaig estar tot el dia, de dos quarts de deu del matí a onze de la nit rera el taulell. La meva feina consistia en vendre entrades; entregar tiquets bescanviables per a una consumició; recollir les entrades anticipades; portar un compte de tots els qui entraven sense entrada anticipada i, entre moltes altres coses, segellar les mans de tots els assistents, absolutament tots, amb el distintiu del festival perquè poguessin entrar i sortir en qualsevol moment ensenyant-me només la mà.

Tothom passava pel meu davant, tant si entraven com sortien. Reconec que en certs moments va ser força estressant, però el llarg horari del festival va permetre que hi haguessin moltes estones més pausades on per inèrcia, o contagiada pel bon  ambient, xerrava amb els assistents, tant si arribaven o marxaven. Les hores van passar volant, i poca estona després ja recordava gairebé totes les cares dels qui havien entrat, i ja cap el final ni els demanava que m’ensenyessin el distintiu. I és que 400 persones durant vora 14 hores et saludin, et parlin, et preguntin, xerrin amb tu, t’expliquin la gran experiència que han tingut pot semblar molt estressant, però en realitat va resultar ser d’allò més estimulant.

Atendre a les persones, interactuar amb elles, et converteix en una persona m’atreviria a dir que més sàvia. Som éssers socials, necessitem l’altre per a sobreviure, i per veure-hi més enllà de nosaltres… Dies com aquell van ser un regal.

Sempre m’han agradat les feines de cara al públic. Ja que la feina és sempre la mateixa trobo positiu que els clients no ho siguin. I quan ho són, en un bar, per exemple, poden arribar a ser veritables amics. Despatxar, però, no sempre és una tasca senzilla. És evident que té un costat delicat, complicat algunes vegades. Aquella màxima de “el client sempre té la raó” no sempre és fàcil de recordar, però cal fer-ho, perquè potser no té la raó però si fer-li-ho saber perjudica l’empresa on treballem és que no estem fent bé la nostra feina.

Sigui quina sigui la feina que acabi trobant, atendre al públic, o als clients, m’agrada.